Museu Calouste Gulbenkian

La col·lecció Gulbenkian, de l’antic Egipte a Lalique

Calouste Gulbenkian va comprar unes sis mil obres d’art al llarg de la vida, i se n’exposen al voltant d’un miler. Estan agrupades per origen: primer el món antic i Orient, d’Egipte i Mesopotàmia a Armènia, la Xina i el Japó, i després Europa i la sala Lalique.

Les sales antigues i islàmiques

A la sala de Mesopotàmia, un relleu de pedra del palau del rei assiri Assurnasirpal ocupa ara el centre. Els restauradors van treure’n les antigues capes de cera, i l’alabastre tallat torna a llegir-se amb claredat.

Les monedes i les medalles tenen una sala nova, en un espai que mai no havia estat obert al públic. Hi trobaràs la moneda amb un carro de quatre cavalls que va inspirar el logotip de la Fundació Gulbenkian.

Les llànties de mesquita dels segles XIII i XIV van passar més de vint anys exposades juntes. Ara cadascuna té una vitrina restaurada pròpia, amb vidre antireflex, i uns filtres han substituït les persianes, de manera que la sala dona al jardí interior.

En la seva crònica de la reobertura, la RTP, la ràdio i televisió pública de Portugal, va qualificar el conjunt de llànties d’una de les col·leccions més rares del món.

Més enllà, la sala més gran del museu guarda ceràmiques i catifes de Pèrsia, l’Índia i el Caucas. També hi ha manuscrits armenis il·luminats, i porcellana, laca i gravats de la Xina i el Japó.

La Diana de Houdon, Manet i la sala Lalique de la Gulbenkian

Passades les sales xineses i japoneses, un envà de fusta i metall deixa entreveure Rembrandt i Rubens. Al darrere, la pintura europea arriba fins a Turner, Degas, Renoir i Monet.

Les Bombolles de sabó de Manet són aquí perquè Kenneth Clark, aleshores director de la National Gallery de Londres, va aconsellar a Gulbenkian que les comprés el 1943.

Entre les escultures hi ha Diana, una deessa nua de marbre de més de dos metres d’alçada, feta el 1780 per l’escultor francès Jean-Antoine Houdon. Catalina la Gran de Rússia la va comprar el 1784. Gulbenkian la va obtenir de l’Ermitage el 1930, quan l’Estat soviètic venia l’art del museu.

La sala Lalique reuneix gairebé dues-centes peces que Gulbenkian va comprar al joier francès René Lalique en persona, entre 1899 i 1927. «Estic orgullós de tenir en el meu poder el que crec que és el conjunt més gran que existeix de les seves obres», va escriure a la filla de Lalique el 1945.

El jardí Gulbenkian i el Centre d’Art Modern (CAM)

A l’exterior, el Museu s’alça a l’extrem nord d’un parc on qualsevol pot entrar sense pagar, de l’alba al capvespre. A l’extrem sud hi ha el Centre d’Art Modern, el CAM, en un edifici propi.

El jardí

Els arquitectes paisatgistes Gonçalo Ribeiro Telles i António Viana Barreto el van dissenyar a la dècada del 1960, amb gespes, llacs i un amfiteatre a l’aire lliure. Hi havia un parc molt abans: segons la Fundació, el zoo de Lisboa hi va ser deu anys, a partir de la dècada del 1880.

El 2024 el jardí es va ampliar cap al sud. La Fundació havia comprat dues hectàrees veïnes el 2005, i l’arquitecte paisatgista libanès Vladimir Djurovic en va convertir més de 7.500 metres quadrats en un jardí nou al voltant del CAM. Hi va afegir una entrada nova, a la Rua Marquês de Fronteira.

El CAM, refet per Kengo Kuma

L’arquitecte japonès Kengo Kuma va refer l’edifici de 1983 de l’arquitecte britànic Leslie Martin i el va obrir al jardí. La seva nova icona és l’Engawa, una marquesina de 100 metres de llarg coberta amb 3.274 rajoles ceràmiques blanques, que pren el nom de la veranda que recorre una casa japonesa tradicional.

El CAM va reobrir el setembre de 2024, després de quatre anys d’obres, amb uns mil metres quadrats de sala d’exposicions nova al subsòl. La col·lecció d’art portuguès modern i contemporani arriba a unes 12.000 obres.

L’art portuguès és, doncs, al CAM. El Museu no en té, i el seu director adreça els visitants a una catifa índia amb navegants portuguesos del segle XVII.

Entrades del Museu Calouste Gulbenkian, diumenges sense pagar i horari

Ara una sola entrada cobreix les dues col·leccions: l’entrada del Museu, 16 €, inclou la col·lecció del CAM. Només el CAM costa 10 €, i l’All Inclusive, de 18 €, hi afegeix les exposicions temporals. Pots comprar l’entrada a les taquilles del Museu i del CAM. La Gulbenkian no esmenta cap entrada amb hora assignada.

Els diumenges a partir de les 14.00 h no es paga, i els menors de 18 anys entren sense pagar qualsevol dia. Els menors de 30 tenen un 25 % de descompte, i els majors de 65, un 10 %.

La Lisboa Card fa un 20 % de descompte tant al Museu com al CAM, i la Gulbenkian també el publica. Com a tot arreu on la targeta fa descompte, l’has de mostrar a la taquilla.

A l’entrada del Museu, són 3,20 € menys. Una Lisboa Card d’un dia, a 31 €, cobreix també el metro fins aquí, així que et convé un dia en què combinis la Gulbenkian amb llocs que la targeta inclou.

Els abrics i les bosses es deixen al guarda-roba i als armariets, sense cost, a la planta baixa del Museu i a la planta C1 del CAM. Ascensors i rampes arriben a tots els espais i a part del jardí. Per a una guia, hi ha l’aplicació Bloomberg Connects, que no costa res, i el wifi és sense cost a tot el recinte.

Per dinar, el Museu té una cafeteria a la planta baixa i el CAM té A Mesa do CAM, tots dos oberts amb les sales i tancats els dimarts. Un quiosc al jardí sud, vora l’Engawa, obre cada dia de 9.30 a 17.30 h.

Properament al Museu, A Coleção Imaginária (La col·lecció imaginària) es podrà veure del 21 de novembre de 2026 al 15 de març de 2027. L’artista Teresa Pavão posa la seva obra, sobretot ceràmica, al costat de peces de la col·lecció, al llarg del recorregut del Museu i als dos jardins interiors. La Gulbenkian no diu si cal una entrada a part.

Mr Five Per Cent: la història de Calouste Gulbenkian

La fortuna de Gulbenkian va venir del petroli, i el malnom també. El 1914 va reduir la seva participació a la Turkish Petroleum Company del 15 % al 5 % per mantenir-se a bé amb l’Anglo-Persian, l’actual BP, i el nom de Mr Five Per Cent li va quedar.

Va néixer a Istanbul el 1869, en una família d’origen armeni, i va esdevenir ciutadà britànic el 1902. El 1942, durant la Segona Guerra Mundial, va triar Portugal abans que Suïssa i es va instal·lar a Lisboa, on va morir el 1955.

Comprava art amb una sola regla: «només el millor és prou bo per a mi». La col·lecció podria haver quedat a l’estranger. Les seves peces egípcies i les seves pintures havien passat anys al British Museum i a la National Gallery de Londres, i després a Washington.

El testament de 1953 ho va deixar tot a una fundació de Lisboa. Les últimes peces van arribar el 1960, el museu va obrir el 1969 i, després d’una renovació, va reobrir el 18 de juliol de 2026, quan la Fundació feia 70 anys.

En metro des de la Gulbenkian

La Gulbenkian queda entre dues estacions de metro, São Sebastião i Praça de Espanha, a cinc i sis parades de Baixa-Chiado per la línia blava. Els autobusos 716, 726 i 756 de Carris paren a l’Avenida de Berna. Entre les dues estacions, pots arribar al zoo, a l’estadi del Benfica i a l’Oceanari sense canviar de línia.